De Trento a València. El procés de reforma de la música sacra a l’arxidiòcesi valenciana
DOI:
https://doi.org/10.67262/hdqx4p37Palabras clave:
Concili de trento, Concilio de Trento, Council of Trent, sínodes diocesans, sínodos diocesanos, diocesan synods, concilis provincials, concilios provinciales, provincial councils, música sacra, sacred music, cant pla, canto llano, plainchant, religiositat popular, religiosidad popular, popular religiosityResumen
Aquest article analitza el procés d’implantació dels decrets i cànons del Concili de Trento en l’àmbit de la música sacra a l’arxidiòcesi de València, des d’una perspectiva sociocultural i històrica. Lluny de considerar-lo una ruptura, s’interpreta com una acceleració d’un procés reformador preexistent, amb arrels en concilis anteriors com els de Constanza i Basilea. L’estudi mostra com la jerarquia eclesiàstica valenciana, a través del concili provincial de 1565 i dels sínodes posteriors, va intentar reformar la pràctica musical litúrgica, afavorint el cant pla i excloent progressivament les formes musicals d’arrel popular. Aquesta reforma musical s’inscriu en una estratègia més àmplia de segregació estamental, que pretenia elevar el prestigi del clergat i delimitar clarament l’espai sagrat. El treball també examina les tensions entre normativa i pràctica, així com les mesures de professionalització del clero, especialment pel que fa a la formació musical. Finalment, s’evidencia que, malgrat les directrius tridentines, la reforma musical a València va ser parcial, adaptada al context local i marcada per resistències i excepcions.
Este artículo analiza el proceso de implantación de los decretos y cánones del Concilio de Trento en el ámbito de la música sacra en la archidiócesis de València, desde una perspectiva sociocultural e histórica. Lejos de considerarlo una ruptura, se interpreta como una aceleración de un proceso reformador preexistente, con raíces en concilios anteriores como los de Constanza y Basilea. El estudio muestra cómo la jerarquía eclesiástica valenciana, a través del concilio provincial de 1565 y de los sínodos posteriores, intentó reformar la práctica musical litúrgica, favoreciendo el canto plano y excluyendo progresivamente las formas musicales de raíz popular. Esta reforma musical se inscribe en una estrategia más amplia de segregación estamental, que pretendía elevar el prestigio del clero y delimitar claramente el espacio sagrado. El trabajo tam-bién examina las tensiones entre normativa y práctica, así como las medidas de profesionalización del clero, especialmente en cuanto a la formación musical. Finalmente, se evidencia que, a pesar de las directrices tridentinas, la reforma musical en València fue parcial, adaptada al contexto local y marcada por resistencias y excepciones.
This article examines the implementation of the decrees and canons of the Council of Trent in the field of sacred music within the Archdiocese of Valencia, from a socio-cultural and historical perspective. Rather than viewing it as a rupture, the process is interpreted as an acceleration of a pre-existing reform movement, with roots in earlier councils such as those of Constance and Basel. The study shows how the Valencian ecclesiastical hierarchy, through the provincial council of 1565 and subsequent diocesan synods, sought to reform liturgical musical practice by promoting plainchant and progressively excluding popular musical forms. This musical reform was part of a broader strategy of clerical segregation, aimed at elevating the clergy’s prestige and clearly delimiting the sacred space. The article also explores the tensions between normative prescriptions and actual practice, as well as the measures taken to professionalize the clergy, particularly regarding musical training. Ultimately, it demonstrates that despite Tridentine directives, musical reform in Valencia was partial, adapted to local contexts, and marked by resistance and exceptions.